UNA ESPÈCIE EXTINTA AL MUSEU DARDER.
Conservar un espècimen d’una espècie extinta en un museu no sempre és una bona notícia, especialment en casos com el del polit becfí, que es va declarar com extingit el passat 2025. Es tracta d’un ocell propi de zones humides que passava l’estiu a Sibèria i l’hivern al Marroc. Criava en zones de torberes, amb salzes i bedolls, en un hàbitat de transició entre la torbera i el bosc. En migració travessava el Mediterrani, fent parades en aiguamolls de la costa. A l’hivern s’estava també en aquesta mena d’ambients del nord d’Àfrica, especialment al Marroc o Tunísia, encara que també se n’havien vist a la península aràbiga.
S’alimentava de cucs, cargols, crustacis o insectes, que atrapava del fang amb el seu llarg bec, característic de molts limícoles.
El 1994 s’estimava que la població era d’entre 50 i 270 ocells. L’últim registre de cria va ser a Tara (Sibèria) el 1925. Es creu que era abundant a Marroc, Algèria i Tunísia fins 1890, però des de llavors va anar disminuint la seva presència. El 1964 se n’havien comptat de 600 a 900 al sud-oest del Marroc.
El declivi de l’espècie pot haver tingut moltes causes, des de la pèrdua de l’hàbitat a les estepes siberianes fins a la cacera durant la migració o l’assecament d’aiguamolls. A Sibèria, una de les raons principals de pèrdua d’hàbitat seria la transformació en cultius a gran escala. En definitiva que, com en molts altres casos, hauríem estat els humans els qui n’hauríem provocat la desaparició.
L’espècimen que es conserva al Museu Darder pertany a la Col·lecció Darder, i per tant seria anterior al declivi de l’espècie. Desconeixem quan es va preparar, però fa més de 110 anys. Havia estat identificat com a polit cantaire (Numenius phaeopus) segons una etiqueta antiga que tapa l’etiqueta original, que no es pot llegir. Aquestes etiquetes estaven enganxades a sota el suport de fusta de l’espècimen, encara que la que porta el nom, que no es pot separar de la més antiga, es va guardar a part a l’estar mig desfeta, fet que posava en perill la seva conservació. Al Museu Darder conservem etiquetes antigues separades dels objectes quan creiem que es poden deteriorar. Les escanegem i guardem dins fundes especials de conservació, registrades amb el mateix número de l’objecte.
El 1984 es va fer una nova classificació de l’espècimen, durant la realització de les fitxes individuals dels objectes del museu, com a becut (Numenius arquata). Posteriorment, el 1998, es va revisar la classificació, passant a polit becfí. Recentment ha estat confirmada l’espècie per part d’ornitòlegs experts.
Aquest polit becfí és el resultat d’un bon treball de taxidèrmia, i presenta una postura molt realista. Està en prou bon estat, encara que fa anys se li van restaurar el bec i un dit. Les plomes tenen un aspecte prou bo, encara que de prop es veu un desgast prou important en algunes zones, indicador de la seva fragilitat. Comparat amb altres espècimens conservats en museus europeus, és un molt bon exemplar.
El polit becfí va ser declarat extingit ara fa un any, el 10 d’octubre de 2025, per la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura). Els espècimens conservats en museus són ara l’únic vestigi per a la investigació relacionada amb aquesta espècie. D’aquí l’interès de poder conservar aquestes col·leccions antigues. Esperem que els museus no acabin essent els únics llocs on veure moltes de les espècies que encara sobreviuen en el nostre planeta, que tan pateix la pressió provocada per l’espècie humana.
Georgina Gratacós i Teixidor
Conservadora del Museu Darder de Banyoles