De cargols en podem trobar en ambients molt diferents: als mars i oceans, en rius i llacs o en ambients terrestres. El que se sol conservar als museus de ciències naturals són els esquelets externs (conquilles) d’aquests cargols, encara que també es poden conservar complets, amb les parts toves. En aquest cas, s’ha de fer dins pots amb líquids conservants. Les conquilles dels cargols es van fent més grans a mesura que l’individu creix. Algunes espècies, especialment exòtiques, poden arribar a mides realment impressionants, com la que hem triat en aquesta ocasió.
El cargol Charonia tritonis no té un nom comú en català, però sí en altres idiomes. El nom de trompeta de Tritó, com es coneix en algunes regions on habita, no li va malament, ja que tradicionalment s’ha modificat per poder-hi bufar i extreure’n sons semblants als d’una trompeta, com a Japó (horagai) o Nova Zelanda (putatara).
Habita en zones tropicals i temperades dels oceans Índic i Pacífic, del Mar Roig a Costa Rica. La seva fase larvària és lliure, fet que pot haver afavorit aquesta distribució tan àmplia. És una espècie bentònica, que viu en esculls coral·lins, on s’alimenta d’equinoderms (estrelles i eriçons de mar). Pot arribar a mesurar 50 cm de longitud.
Aquesta espècie no està protegida a nivell global, encara que es creu que la seva disminució pot provocar plagues d’una espècie concreta d’estrella de mar de la qual n’és l’únic depredador, l’estrella de mar de corona d’espines (Acanthaster planci). A Austràlia, per exemple, és una espècie protegida.
La conquilla té dibuixos irregulars, amb taques fosques sobre un fons ataronjat. Les parts toves són d’un color similar, també amb taques. Els tentacles tenen dues franges negres sobre fons taronja. Aquest color fosc, en forma de línies, es pot observar també a la boca de la conquilla. El seu opercle és corni.
L’únic espècimen del Museu procedeix de la Col·lecció Tansy Southall, resident a Banyoles, que va fer donació dels seus espècimens marins, sobretot mol·luscs i coralls, recol·lectats a les Illes Filipines la dècada de 1970. Amb 40 cm de longitud, es tracta d’un exemplar força gran. Es pot veure a l’Espai Darder, en la vitrina dedicada als gabinets de curiositats, al costat d’una petxina de Tridacna gigas, una altra espècie de mol·lusc, un bivalve, que pot arribar a ser molt gran. Però d’aquesta, ja en parlarem un altre dia.
Georgina Gratacós i Teixidor
Conservadora del Museu Darder de Banyoles