L’ai-ai és un primat endèmic de l’illa de Madagascar. El seu peculiar aspecte ha estat de sempre un atractiu per la curiositat humana, encara que al seu lloc d’origen era poc conegut, en tenir costums nocturnes i viure en zones selvàtiques.
Així, és descobert pel francès Sonnerat el 1780, durant un viatge. En porta un exemplar dissecat al Museu d’Història Natural de París, on és analitzat pel naturalista Buffon (1769-1832). Ja aleshores es destaquen els seus trets peculiars: unes orelles grans, unes incisives molt marcades que recorden els rosegadors i, sobretot, el dit central llarg i prim de les mans. Buffon dedueix que aquest animal ha de ser proper als esquirols.
Posteriorment, és Cuvier (1707-1788) i altres naturalistes de l’epoca qui intenten saber a quin grup pertany l’ai-ai. Per fer-ho, treuen els ossos de l’exemplar dissecat i arriben a la conclusió que hi ha certa similitud amb els lèmurs, encara que continua essent considerat una espècie “rara”.
El 1863, Richard Owen (1804-1892), del departament d’Història Natural del British Museum, publica Monograph on the aye-aye (Chiromys madagascariensis, Cuvier), on relata tot el que es coneix de l’espècie, així com diverses experiències de comportament d’animals capturats. Aquest excel•lent estudi inclou descripcions de tot i cadascun dels aspectes de l’espècie, així com realistes dibuixos de l’esquelet, la musculatura, el tub digestiu,... Ja aleshores s’ha relacionat l’espècie amb els Primats.
A principis del s. XX, Francesc Darder va oferir un exemplar d’ai-ai al Museu de Zoologia de Barcelona. Potser el mateix exemplar que posteriorment, el 1916, va arribar a Banyoles en crear-se el Museu Darder, i que encara a la base porta el nom antic de l’espècie (Chiromys madagascariensis), i un preu (500 pessetes). Està dissecat amb la boca entreoberta, per a què es puguin veure bé les dents, i com si baixés per un tronc, la qual cosa indica els seus hàbits arborícoles. Aquest exemplar també ens mostra la seva mà, amb el dit més prim. En d’altres museus, la postura dels exemplars que hi conserven és similar.
En l’actualitat, l’ai-ai és una espècie protegida, inclosa a l’apèndix I del CITES i amb la categoria “Gairebé amenaçada” de la UICN, tot i haver estat categoritzada com “en perill” fa uns anys. De totes maneres, la seva conservació depèn bàsicament de la protecció de les limitades àrees on viu. També han arribat a criar en parcs zoològics.
L’any 2005, un ai-ai amb el nom de Maurice es converteix en un dels protagonistes d’una pel·lícula d’animació, Madagascar. En les seqüeles de la pel·lícula i la sèrie que en deriva (Els pingüins de Madagascar), en Maurice guanya protagonisme. El seu personatge, intel·ligent i seriòs, ben poc té a veure amb l’espècie.
La manera en què s’estudia la biodiversitat ha canviat molt des del S.XVIII i XIX. Però ja aleshores van esbrinar aspectes importants de la biologia d’aquesta espècie, com és l’ús dels dits més prims per buscar aliments als troncs, o de les dents per rosegar troncs i menjar fruita. O bé que les seves grans orelles tenen a veure amb una sensible oïda, tan important en un animal d’hàbits nocturns.
Ben pocs museus tenen un ai-ai en les seves col·leccions. Exemplars que, abans i avui, no només ens ajuden a conèixer espècies desconegudes, sinó també a investigar-les. Es fa de forma diferent, però amb el mateix objectiu: conèixer el nostre entorn i la biodiversitat que hi viu.
Georgina Gratacós i Teixidor
Conservadora del Museu Darder – Espai d’Interpretació de l’Estany
Banyoles, 18 de maig de 2012