A la zona de la India encara hi ha alguns dels bóvids salvatges més grans, encara que el búfal aquàtic es troba sobretot en la seva forma domèstica. Aquest animal, que pot arribar a mesurar 1,80 m d’alçada, rep el nom de búfal aquàtic pel fet de viure en zones properes a l’aigua. Per evitar la calor del sol, s’amaga entre els herbassars, revolcant-se en el llot o dins l’aigua, d’on treu només el morro. El fang, del que es recobreix, el protegeix de les picades d’insectes. La forma domèstica ha estat introduïda en diferents països d’arreu del món.
El muntatge d’esquelets, sobretot si són grans, és molt complicat. Primer s’han de netejar i tractar tots els ossos de l’individu, per a poder-los muntar posteriorment com si es tractés d’un trencaclosques, mantenint-los units mitjançant elements metàl·lics. En aquest cas no només s’han utilitzat filferros, sinó també una gran barra que travessa tota la columna vertebral de l’exemplar, i que deia servir de guia per a poder-lo anar muntant. El suport del pes de la peça no el fa l’esquelet mateix, ja que això no és possible, sinó que dos grans barres de ferro amb forma aforquillada, clavades a la fusta de la base, el suporten per la zona de darrera el cap i per la zona de la pelvis.
L’esquelet de búfal aquàtic del Museu Darder va ser muntat per Francesc Darder el 1888.                                                                                                                                                                             


Georgina Gratacós i Teixidor
Conservadora del MDHN


Fitxers relacionats