Tot i que quan pensem en utensilis de la prehistòria el més fàcil és que ens vinguin a la ment les eines de pedra, el cert és que altres materials, com la fusta o l'os, també eren àmpliament utilitzats i treballats. Els estris d'os, de fet, són força freqüents en excavacions arqueològiques, especialment en contextos que van des del paleolític superior, ara fa uns 40.000 anys, fins a l’edat del ferro.
El punxó d'os que us presentem correspon al número d'inventari MACB 337-139 i procedeix de la cova de les Encantades de Martís, municipi d’Esponellà, excavada entre els anys 1953 i 1957 per Josep M. Corominas i Planellas. Aquesta cova va ser utilitzada entre el neolític final i el calcolític antic, és a dir, entre finals del IV mil·lenni i la primera meitat del III aC, per enterrar-hi més de 200 persones. Hem d’imaginar, doncs, que la peça formava part de l'aixovar funerari d'alguna d'aquestes inhumacions.
A nivell formal, un punxó d'os es defineix pel seu extrem acabat en punta. No obstant això, poden presentar gran varietat de formes i mides, ja que depenia molt de les parts dels animals que s'utilitzaven. En aquest cas en concret, el punxó té una llargada de 78 mm i, en conservar tan bé l'epífisi (extremitat de l'os), s'ha pogut atribuir a un conill o a una llebre.
L'ús dels punxons a la prehistòria no acaba d'estar del tot clar per part de la comunitat científica. Per aquest motiu se'ls atribueixen diverses possibles funcions, algunes d’índole ben diferent, des de la perforació de pells per a cosir-les fins al seu ús com a ornament, a tall d’agulles pels cabells. El fet de trobar-los en contextos funeraris podria donar més força a aquesta segona opció.
Oriol Montero
Estudiant en pràctiques al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles