Tot i que avui ens pot semblar estrany, i fins i tot insòlit, antigament hi havia hienes vivint al Pla de l’Estany. Els exemplars més antics conservats tenen vora el milió d’anys i van ser trobats al jaciment paleontològic d’Incarcal, a Crespià. Es tracta de restes d’una espècie avui extinta, anomenada hiena gegant de morro curt (Pachycrocuta brevirostris) per raó de les seves grans dimensions, les majors entre totes les espècies de hiena conegudes. El seu pes se situava entorn els 130-150 kg, amb individus que podien haver arribat als 200 kg. Tenia les extremitats relativament curtes -el que assenyala, juntament amb la seva corpulència, que no estava especialment preparada per recórrer distàncies llargues a gran velocitat-, una esquena inclinada cap al darrere per facilitar el transport de carcasses cap als seus caus i dents molt robustes, que li permetien trencar els ossos dels animals que menjava. La seva alimentació era preferentment a base de carronya, per bé que també podia abatre preses grans.
Una vegada extingida, aproximadament fa mig milió d’anys, aparegué al territori una hiena de menors dimensions: la hiena de les cavernes, una subespècie de la hiena tacada actual (Cocruta cocruta). Vivia en comunitats relativament grans i, tot i que consumia carronya, també era una hàbil caçadora. Durant desenes de milers d’anys va conviure amb espècies humanes com els neandertals, amb qui compartia les coves de Serinyà com a refugi -no al mateix temps, evidentment!-, i durant un temps també ho va fer amb els humans moderns. Els sapiens eren uns caçadors més especialitzats que els seus antecessors, i fou justament la gran pressió que aquests exerciren sobre el medi el que provocà la desaparició de la hiena, ara fa uns 30.000 anys, així com la d’altres grans depredadors que competien directament amb ells pel menjar, com l’os de les cavernes o el lleopard.
La presència de hienes al territori es pot testimoniar gràcies a les restes d’ossos i dents, però també de copròlits, és a dir, d’excrements fossilitzats. A diferència d’excrements d’altres animals, la seva conservació s’explica pel consum d’elements ossis que feien les hienes en la seva la dieta, que solien fracturar els ossos de les preses per consumir-ne el moll. Els copròlits presenten una coloració blanquinosa i les seves aparences poden variar, si bé predominen les morfologies ovalades.
Museu Arqueològic de Banyoles