Ep, a veure si de tant excavar, al final trobeu l’olla!


Tots els arqueòlegs han hagut d’escoltar aquesta frase desenes de vegades, emesa per algun veí encuriosit que observa el decurs de les excavacions des de darrera les tanques d’obra. El mite del tresor amagat, sovint fomentat per pel·lícules d’aventures i pirates, està ben arrelat en el nostre imaginari col·lectiu; qui no ha sentit a parlar de la cabra d’or enterrada per un rei moro o d’una gerra emparedada plena de monedes que mai ningú va recuperar?

La realitat, però, és tossudament diferent. La majoria d’arqueòlegs, inclosos els millors professionals i grans erudits, acaben la seva vida professional sense haver trobat mai cap peça d’or. Ni una de sola. Un bon exemple d’això el tenim al Museu Arqueològic de Banyoles on, entre tot el fons del museu, format per més de 800.000 fragments de materials diversos (ceràmica, os, bronze, vidre, ferro...), únicament 16 peces són d’or. Això representa el 0,00002 %. Una xifra insignificant.

Cal afegir, a més, que 12 de les peces són monedes donades o comprades d’antic, i per tant de procedència desconeguda. Això ens deixa amb solament 4 objectes trobats en context arqueològic: dues monedes, un collaret i una arracada. 4 en els més de 80 anys de vida del Museu!

L’or, per tant, ha estat un metall valorat per l’home des de que en té constància. D’una banda és un material escàs, difícil d’aconseguir, fet que proporciona estatus i jerarquia a aquells que el posseeixen. I de l’altra, i a diferència d’altres metalls nobles com l’argent, l’or no es fa mai malbé ni perd el seu color daurat. És, en certa manera, immortal. Aquest elevat valor, al mateix temps, ha provocat que tendís a ser refós i reaprofitat en èpoques d’escassetat i a ser saquejat durant les guerres. Rarament era perdut pels seus propietaris, i si no es perd, els arqueòlegs no el podem trobar...

Per il·lustrar el present text hem escollit la darrera peça d’or que ha entrat al nostre fons, l’any 2012. Es tracta d’una moneda d’or de quatre escuts encunyada a Madrid el 1783, a nom del monarca Carles III de Borbó. Té un diàmetre de 30 mm i un pes de 13 grams. A l’anvers hi figura el bust del monarca i la llegenda “CAROL[us] . III . D[ei] G[ratia] HISP[aniarum] . ET IND[iarum]. R[ex] . 1783”, és a dir, Carles III rei d’Espanya i les Índies (en referència a Amèrica) per la gràcia de Déu. Al revers s’hi aprecia un escut d’armes coronat rodejat per l’ordre del toisó d’or. A la llegenda, en llatí, hi diu “IN. UTROQ. FELIX. AUSPICE. DEO”, que vindria a ser “sota la mirada de déu, feliços en un i altre [món]”.



Imatges relacionades