El costum i l'habilitat per a tallar aquestes petites eines de sílex de formes geomètriques (triangles, trapezis, segments de cercle), que els arqueòlegs coneixem com a micròlits, comença a finals del Paleolític Superior (Magdalenià, 15.000-9.000 aC), el darrer moment dels grans caçadors de l'última glaciació, tal com es pot observar a la vitrina corresponent del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles.
Es feien servir, en aquesta primera etapa, com a dents d'arpons d'os per a pescar i com a puntes de dard o sagaies, que es llençaven amb un propulsor i servien per a la cacera d'animals petits (ocells aquàtics, conills, etc), als quals produïen ferides amples i sagnants.
Aquesta tècnica de talla i el gust per fabricar aquesta classe d'útils es farà molt important al període postglacial subsegüent (epipaleolític i mesolític, 9.000-6.000 aC), l'època daurada del microlitisme, possiblement perquè es tractava de grups humans molt especialitzats en la caça menor,que ja practicaven amb arc i sagetes.
Entre els primers agricultors i ramaders del neolític i calcolític (6.000- 2.200 aC) els útils geomètrics continuen fabricant-se per a armar les fletxes destinades en aquesta classe de cacera. En canvi, els animals grans (cèrvids, càprids, bòvids) eren abatuts amb llances o sagetes de fusta amb la punta endurida al foc (com les aparegudes a la Draga) o bé amb sagetes proveïdes de puntes de sílex llanceolades o amb peduncle i aletes.
El final dels micròlits geomètrics de sílex arribarà a l'edat del bronze antiga i mitjana (2.200-1.200 aC).Els canvis culturals i tècnics d'aquesta època els substituiran per les noves puntes de coure o bronze.