Enguany la 43a campanya d’excavacions a la vil·la romana de Vilauba ha portat a la llum troballes excepcionals del món tardoantic. Concretament l’excavació d’un pou dels segles V-VII al sector visigot del jaciment va permetre el descobriment de restes animals, una sabata de cuir i nombroses restes de fusta d’entre les quals destaca una pinta. La troballa és realment singular perquè la conservació de la fusta i el cuir es dóna en circumstàncies molt especials. Només es conserven o enterrades en un context extremadament sec com el desert o en un context de baix oxigen i submergides sota l’aigua com el pou de Vilauba. És gairebé un miracle que aquestes peces hagin arribat als nostres dies, encara més quelcom tan delicat com una pinta.

    La pinta de boix trobada al jaciment segueix l’esquema de la típica pinta romana, té forma d’H amb una barba a cada una de les meitats, una de molt fina i una altra més gruixuda. Normalment es feien amb boix, una fusta fina i a la vegada molt resistent, qualitats que la feien perfecta per fer utensilis personals. Podria semblar que una pinta és simplement un utensili de bellesa personal, però aquest tema té una història força més interessant del que podria semblar a primer cop d’ull. Inicialment els arqueòlegs pensaven que les pintes eren uns objectes associats a les dones, la higiene i l’estètica. Aquesta idea va començar a canviar quan a Anglaterra i als Països Baixos es van descobrir grans quantitats de pintes en antics campaments militars. Evidentment hi havia moltes dones al voltant dels campaments com les mullers dels soldats o les concubines i alguns historiadors defensen que les pintes pertanyien a aquestes dones. Però troballes com les 160 pintes del campament de Vindolanda (Regne Unit) mostren que aquests objectes tenien un ús molt habitual en l’àmbit masculí. Resulta que les barbes més fines de les pintes eren ideals per treure els paràsits i pentinar-se els cabells era una mesura molt efectiva per evitar la seva propagació. D’aquesta manera les pintes complien una funció higiènica fonamental i és molt lògic que el seu ús fos generalitzat també en el món militar i masculí. Sovint, portaven decoracions a la part central que tenien una funció estètica per una banda i per l’altra permetien distingir-les de les dels altres soldats. Per tant la pinta que s’ha trobat a Vilauba, lluny de ser un simple objecte de bellesa personal, complia una funció higiènica fonamental pel dia a dia dels seus habitants. Déu ni do el que es pot arribar a saber de la vida al segle VI amb una pinta.

 

Oriol Masó Vila

Estudiant en pràctiques al Museu Arqueològic de Banyoles