Fins al gener d’aquest any es podia trobar a la sala de paleolític del Museu Arqueològic un aeròfon (xiulet) o possible reclam que es va trobar a la cala anomenada Davant Pau, al paratge del Reclau de Serinyà. Aquest s’ha cedit de forma temporal al Museu d’Arqueologia de Catalunya-Barcelona, ja que forma part de la mostra Art primer. Artistes de la prehistòria, prevista fins al juny i que segurament es perllongarà fins a finals d’any degut a la crisi provocada pel Covid-19.

La cala de Davant Pau es va excavar per J.M. Corominas l’any 1974 i rep aquest nom perquè se situava just davant la Cova d’en Pau. Es van excavar fins a 20 nivells superposats de 20 cm de profunditat cadascun i es recuperaren fins a 40.494 fragments d’eines i d’ossos humans i de fauna. Aquestes restes corresponen a una basta cronologia ja que comprenen el paleolític superior (gravetià i solutrià), neolític, edat del bronze, història antiga i medieval. 

La peça que ens ocupa té el número de museu MACB-343-9. Es va trobar al darrer nivell excavat de la cala i s’adscriu al gravetià (aproximadament fa 23.000 anys abans d’ara). Es tracta d’un xiulet o aeròfon fet sobre un cúbit de còrvid. Fa 43 mm de llargada i 3 mm de diàmetre i correspon gairebé a tota la llargada de la diàfisis de l’os. Els dos extrems es troben tallats i a la part central de l’os hi trobem una obertura quadrangular desplaçada cap a un costat. Aquestes manipulacions de l’os es van fer amb un objecte punxant molt precís. Es considera l’instrument de vent més antic trobat mai a Catalunya.

Segons un estudi musicològic que es va fer, es creu que l’instrument s’hauria bufat per l’extrem més proper al forat del mig, mentre que amb un dit o algun tipus de material orgànic es tapava l’extrem oposat. A partir d’una rèplica experimental que es va fer, es va poder comprovar que per a que sonés, feia falta un tascó que regulés l’entrada d’aire, com el que tenen les flautes dolces, i que trenqués l’aire en sortir per l’obertura central que actuava com a bisell. L’aire fa que en sortir pel bisell provoqui un so agut. El forat del mig es tapava i s’obria contínuament per aconseguir una modulació del so.

Les societats humanes del paleolític superior van desenvolupar un seguit d’objectes capaços de produir sons amb la intenció de poder imitar aquells altres sons animals o ambientals que les habilitats i capacitats físiques de les persones no podien fer. Solen considerar-se instruments que s’utilitzaven com a reclams de caça.

Se’n coneixen altres exemplars d’aquest període en jaciments europeus. Aquests van estar fets a partir d’ulnes d’ocells o a partir de falanges de ren, és a dir, a partir d’ossos animals que formaven part del sistema faunístic de cada entorn. Però aquest tipus de xiulet no es limita al paleolític superior. Se’n troben de molt similars en jaciments d’època antiga i en jaciments medievals, alguns d’ells fets a partir d’ossos d’oca o d’ossos de martes.