La mandíbula de Banyoles és un dels més importants fòssils humans de la Península Ibèrica i possiblement també un dels més ben estudiats. Des de la seva descoberta per Llorenç Roura durant el mes d’abril de 1887 en una pedrera de Banyoles, dins del Pla de la Formiga, no ha deixat d’atreure tota mena d’investigadors a Banyoles, a la farmàcia Alsius, on des de llavors s’ha guardat. Al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles s’hi exhibeix una còpia molt fidedigne, feta l’any 1887.
El primer estudi el devem al mateix Pere Alsius i Torrent (De la barra humana descoberta anys enrera a Banyoles, 1915), i després en seguiren altres d’eminents antropòlegs fins al més complet dels realitzats fins ara,que correspon al treball de M.A. de Lumley (Anténéandertaliens et néandertaliens du bassin méditerranéen occidental européen, 1973).Darrerament, el Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona ha dedicat una de les seves monografies al col.loqui celebrat a banyoles l’anby 1987 (La Mandíbula de Banyoles en el context dels fòssils humans del Pleistocè, 1994), amb motiu del centenari del seu descobriment, que ha estat editat per Julià Maroto.
Malgrat tots aquests estudis, la seva situació dins de l’evolució humana i la seva cronologia continua sent una qüestió oberta, que no s’ha pogut resoldre definitivament.Fins l’any 1973, sempre se l’havia considerada com un fòssil neandertal, mentre que, a partir de l’estudi de Maria-Antoinette de Lumley, tots els antropòlegs semblaven d’acord en situar-la entre els anteneandertals, tal com es va veurel’any 1987 a Banyoles.
Les recents datacions absolutes , fetes pel mètode de l’Urani-Tori sobre la roca travertínica que la recobria, la col.loquen cap el 45.000 ±4.000 abans d’ara, segons Ramon Julià i J.L. Bischoff (1991), mentre que Yuji Yokoyama (1989) data la mateixa mostra travertínica cap el 80.000 abans d’ara. Segons la primera datació es tractaria d’un neandertal recent i segons la segona d’un anteneandertal. En tot cas, la major part dels antropòlegs coincideixen en què la mandíbula de banyoles pertanyia a una dona d’uns 40-50 anys, amb un accentuat desgast dentari produït per una alimentació rica en peix sec o bé perquè mastegava contínuament pells d’animals per tal d’adobar-les.