Les fulles o làmines de sílex de la cova de les Encantades de Martís (Esponellà) constitueixen una de les col·leccions més interessants d’aquesta cavitat funerària del nord del Pla de l’Estany. La cova es troba penjada a la part alta de la cinglera que cau sobre el riu Fluvià, a l’est de la casa dels enginyers. El seu accés es fa per un corriol que surt de la plataforma superior i és relativament fàcil, encara que no és recomanable anar-hi si ha plogut pel perill de relliscades.
La cova va ser excavada entre 1953 i 1957, en diverses tongades, per Josep M.Corominas i Planellas, metge i prehistoriador de Banyoles, que aleshores era el delegat local d’Excavacions Arqueològiques de la comarca. En aquests treballs es varen recuperar prop d’un centenar de grans fulles de sílex, algunes senceres i altres de trencades, al costat d’altres objectes (puntes de sageta de sílex, punxons d’os i denes de collaret d’os, curculla o pedra i vasos ceràmics), que devien de formar part dels aixovars funeraris de les més de 200 persones que hi varen ser enterrades durant el neolític final o calcolític antic, entre finals del IV i primera meitat del III mil·lenni abans de Crist.
Aquestes fulles de sílex, de colors diversos (marrons clars i foscos, grises, vermelloses) es varen tallar a partir de nuclis prismàtics preparats per extreure’n grans làmines de secció trapezoïdal, algunes de fins a 18 cm de longitud, encara que la majoria fan entre 12-15 cm. La seva procedència cal buscar-la a la zona de Narbona o bé a la serralada alpina. Aquestes peces es deixaven amb el tall en brut, que ja era molt tallant; o bé es treballava la seva vora amb un retoc marginal, que l’enduria i en permetia un ús més prolongat, una mica com els actuals ganivets de serra. De totes maneres, aquestes grans fulles de sílex no es feien servir com a ganivets, tot i el nom tradicional que sempre se’ls ha atorgat per part de molts arqueòlegs, sinó que eren l’element tallant d’una falç neolítica, feta de fusta, on s’inserien de forma horitzontal o bé perpendicular.
La seva cronologia s’ha afinat darrerament. Durant força temps se les va considerar pròpies tant del neolític final/calcolític com de l’edat del bronze, una enorme forquilla temporal de més de 2000 anys. Ara se les situa entre el 3400-2700 aC, un espai de 700 anys, que segurament es reduirà a mesura que avancin els estudis sobre aquestes peces tan característiques de la prehistòria recent de l’Europa occidental.