Durant el neolític i de l’edat del bronze d’Europa Occidental els símbols del poder  dins de cada comunitat al llarg de més de 4.000 anys (entre el VI –II mil·lennis aC) varen anar variant substancialment.

 

Tot primer, els primers agricultors i ramaders neolítics eren devots dels signes anatòmics femenins (triangles, pits), que simbolitzaven les deesses mares i que es representaven profusament a la terrissa, a les figures de ceràmica o inclús sobre  els menhirs  i els sepulcres megalítics.

 

A la vegada, però, els primers emblemes de caràcter masculí, normalment relacionats amb les armes,  hi comencen a aparèixer. Tot primer tímidament  al neolític, però  acabaran per fer-se omnipresents i exclusius durant el II mil·lenni aC, en plena edat del bronze. En aquest moment les divinitats principals ja són totes de tipus masculí, en franca relació amb la progressiva jerarquització i agressivitat de les societats urbanes de l’edat del bronze del Mediterrani occidental.

    

Les armes més representades durant el primer neolític (5.000-3.000 aC) seran les destrals amb fulles de pedra polida, mentre que els punyals de sílex o de coure en prendran el relleu al calcolític (3.000-2.000 aC). Les primeres espases seran, finalment,  el símbol per excel·lència de l’edat del bronze (2.000-1.000 aC), tal com veiem en les esteles funeràries dels herois d’aquella època,  entre altres els aqueus de l’èpica homèrica.

 

El punyalet de coure/bronze amb espiga de la cova de les Encantades de Martís (Esponellà), trobat entre enterraments d’inhumació col·lectiva del calcolític o de l’edat del bronze antiga, és un dels rars objectes d’aquesta classe  coneguts a Catalunya i respon a la tradició cultural dels grups Campaniformes de finals del III mi·lenni aC.