La conca lacustre de l'Estany

Estany de Banyoles

L'Estany de Banyoles representa la massa d'aigua continental més gran de Catalunya, amb un gran valor paisatgístic i mostra d'identitat col·lectiva. A nivell científic es pot considerar un llac (sinònim d’estany, però de dimensions més grans), tot i que el topònim oficial del lloc i el nom utilitzat pels habitants de la zona és el d’Estany de Banyoles.

 

L’Estany administrativament està compartit entre dos municipis gironins dins la comarca del Pla de l’Estany, el de Banyoles que engloba l’Estany i tots els estanyols, i tota la riba est, des del nord al sud, i el de Porqueres que representa els terrenys que embolcallen l’Estany i el municipi de Banyoles, especialment per la banda oest.

És el segon llac natural més extens de la península Ibèrica, després del de Sanabria (Zamora), que és d’origen glacial. L'Estany és un llac d’origen tectònic i càrstic, a nivell científic definit com un poliè format de la unió de diverses dolines produïdes per la dissolució de les capes de guix subterrànies i el posterior enfonsament de la superfície. Les aigües que alimenten l'Estany de forma subterrània provenen de l'Alta Garrotxa a 20 km de distància al nord.

 

El relleu de l’Estany està dibuixat per 6 cubetes o grans enfonsaments, el fons d'algunes de les quals es troba ocupat per un volum considerable de llot en suspensió, que impedeix copsar l'estructura en embut que les caracteritza. Superficialment l’Estany té una forma allargada assimilable a un número 8. Al fons de l'Estany de Banyoles s'hi ha localitzat fins a 13 punts sorgents principals d’aigua, que totalitzen una alimentació subterrània d’entre 400 i 600 l/s (uns 40.000 m3 diaris d’aigua). El conjunt d'entrades d'aigua superficial i subterrània, renoven continuadament el volum de l'Estany. El temps de renovació total d'aquest llac és superior als 200 dies. El darrer estudi batimètric (Moreno-Amich i García-Berthou, 1989), realitzat per ecosondació acota l'estructura de l'Estany i defineix la seva geometria, que resumim en els paràmetres principals:

 

 

 

Dades morfomètriques de l’Estany

Longitud màxima 2.150 m
Amplada màxima (lòbul N) 775 m
Amplada màxima (lòbul S) 725 m
Distància mínima entre voreres 237 m
Perímetre màxim mesurable 9.125 m
Perímetre a escala humana 6.650 m
Profunditat màxima Cubeta I 47 m
Profunditat màxima Cubeta III 130 m
Profunditat mitjana 14.8 m
Superfície 111.79 hm2
Volum 16.12 hm2

A nivell geològic la zona lacustre de l’estany conté el registre més complert de la història geològica quaternària del nord-est peninsular. Constitueix un dels pocs exemples mundials que permeten analitzar els processos de sedimentació actuals relacionats amb la dinàmica lacustre i aplicar-ho a dipòsits antics dins la mateixa zona. També constitueix un dels millors exemples de carst actiu i el seu impacte en la utilització del sòl.

 

Els afloraments geològics pleistocens han proporcionat una fauna de mamífers fòssils molt variada que estan perfectament conservats i exposats al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. És per tot això que aquesta geozona (zona d’interès geològic definida per la Generalitat de Catalunya) pot considerar-se com una de les millors aproximacions al coneixement del Quaternari a Catalunya.

 

A nivell hidrològic l'Estany de Banyoles i els estanyols que es troben a les seves rodalies constitueixen l'àrea sorgent de més baixa cota del sistema hidrogeològic.  La seva conca, en forma aproximada d’amfiteatre, actua com a àrea de recepció superficial. Sis són les principals rieres que vessen les seves aigües a l'Estany, fonamentalment pel seu marge oest, i alguns altres els recs menors que drenen cap a aquest l'aigua d'algunes fonts, estanyols o camps de conreu. L’aigua de les rieres i la que entra subterràniament omplen l’estany i mantenen un nivell més o menys estable. Uns canals artificials que s'anomenen "recs", construït pels monjos benedictins de Banyoles a partir del segle IX serveixen per desguassar l’aigua de l’Estany cap al riu Terri. A més dels recs hi ha dos col·lectors subterranis que serveixen per buidar l’Estany en previsió de pluges intenses i eviten el seu desbordament, i cal sumar-hi també l’aigua que s’extreu de l’estany per a consum humà. Antigament l’Estany es buidava formant un sobreeixidor natural i inundant tota la plana de Banyoles fins a Cornellà del Terri tal com demostren les acumulacions de travertí a subsòl de la zona.

 

Rieres d’entrada m3/dia Recs de sortida m3/dia
Riera de Lió 6.700 Rec de ca n'Hort 7.100
Riera de can Morgat 6.650 Rec de can Teixidor 9.300
Riera Castellana 700 Rec Figuera d'en Xo 11.300
Riera dels Tanyers 325 Rec Major 20.500
Riera d'en Marqués 1.025 Rec de Guèmol 4.300
Riera del Vilar 1.025 Extraccions d'aigua per a la ciutat de Banyoles 6.000
Riera de les Tunes 1.025
Riera de la F. Pudosa 500
TOTAL ENTRADES 17.625 TOTAL SORTIDES 58.500

Valors mitjans anuals dels cabals de les rieres i de les sortides pels recs, mesurats en m3/dia. La diferència entre l’aigua que entra per les rieres i la que surt pels recs, és l’aigua que entra de forma subterrània.

 

L’Estany de Banyoles pels seus valors paisatgístics i naturals ja va ser protegida als anys 50 com a “paisaje pintoresco”, el que ha comportat que actualment estigui catalogat com a Jardí Històric (Bé Cultural d’Interès Nacional). Més recentment, al 1992, amb l’aprovació del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) de la Generalitat de Catalunya, l’Estany va entrar a formar part de la xarxa d’Espais d’Interès Natural de Catalunya. L’espai està inclòs també a la Xarxa Natura 2000, com a Lloc d’Interès Comunitari (LIC) i el 2003 va ser acceptat al Tractat de Ramsar com a zona Humida d’Importància Internacional.

 

L’Estany però no és rellevant només per el seu valor hidrogeològic, sinó que com a element identificador s’ha convertit en un fenomen social i cultural. L’Estany ha estat font d’inspiració d’escriptors, poetes i pintors, el seu paisatge ha estat reconegut com a singular, i ha inspirat moltes llegendes i històries (la llegenda del Drac de Banyoles, les Goges de les Estunes, la llegenda d’en Morgat, el Castell enfonsat, etc.). A les seves ribes es concentren restes de jaciments arqueològics, com el poblat neolític de la Draga, o l’Ibèric del Castell de Porqueres, i en el seu moment va ser utilitzat com a font de recursos, tant la pesca per a l’alimentació, com la recollida de vegetació (vímets, etc.) utilitzats per a la manufactura d’estris d’ús quotidià.