Col·leccions

La polèmica de l'home boiximà dissecat

Un home naturalitzat, és a dir, preparat amb tècniques de taxidèrmia, formava part de la Col·lecció Darder i per tant del Museu des de la seva inauguració el 1916. Tot i que s’havia identificat com a betxuana o pigmeu, en realitat es tractaria d’un home de l’ètnia boiximana, pròpia de la zona sud d’Àfrica. De forma popular, però no despectiva, era conegut com “el negre de Banyoles”.


A la publicació de Francesc Darder “Gran museo de historia natural, de anatomía comparada, etnología, antropología, anatomía normal y patológica”, de 1888, Darder explica, textualment:


“El interesante ejemplar que motiva estas líneas, el cual, como hemos dicho, es sin disputa alguna el único que existe naturalizado en el mundo, se debe á la audacia del preparador francés M. Eduardo Verraux. Este señor, en uno de los múltiples viajes que frecuentemente realizaba, en busca de notables ejemplares que han enriquecido á muchos museos de Europa, asistió al entierro de un jefe de tribu, que con gran pompa se estaba celebrando en aquellas remotas comarcas. Juntamente con su hermano convinieron que á media noche cuando los parientes y acompañantes del difunto se hubiesen alejado del sitio en que le dieron sepultura, irian á desenterrarlo y una vez conducido al Cabo de Buena Esperanza prepararlo, conforme hoy día se encuentra. El éxito más completo coronó la arriesgada empresa de los hermanos Verraux”.

 

Cal dir que, tot i les pretensions de Francesc Darder, no es tractava d’un “exemplar únic”, ja que se sap d’altres persones de la mateixa ètnia que, al S. XIX, època de grans recol·leccions científiques arreu del món i de curiositat pel desconegut, s’havien portat a Europa boiximans o pigmeus que havien estat mostrats vius en parcs zoològics. Al Musée de l’Homme de Paris es guardaven fins fa uns anys restes d’una dona boiximana.


Pel que fa a Edoaurd Verraux (1810-1868), i si la història que explica Darder és certa, hauria preparat el boiximà entre 1830 i 1832, que és quan aquest naturalista va acompanyar el seu germà Jules a Àfrica, molt abans del naixement de Francesc Darder. No es disposa de cap document que certifiqui l’autenticitat d’aquesta història.


El 1888, durant l’Exposició Universal de Barcelona, el boiximà hauria estat exposat a la botiga-museu de Francesc Darder a la ciutat, juntament amb la resta de la seva col·lecció.


El 1916, el boiximà arriba a Banyoles amb la resta de la Col·lecció Darder.

 

L’octubre de 1991, el metge de Cambrils d’origen haitià Alphonse Arcelin envia una carta a l’alcalde de Banyoles demanant que es retiri el boiximà de l’exposició permanent. Això ho fa després d’haver-se assabentat de la seva existència per un article amb una entrevista a Joan Solana, alcalde de la ciutat, en relació a la celebració de les proves de rem dels Jocs Olímpics Barcelona ’92 a l’Estany de Banyoles.


A partir d’aquí i de la difusió d’aquesta carta en els mitjans de comunicació, s’inicia una polèmica que s’estén a nivell internacional, acusant-se al Museu Darder i als banyolins de racistes, quan en aquells moments Banyoles és una de les poblacions gironines on més immigrants subsaharians comencen a establir-se. El Dr. Arcelin implica el Ministerio de Asuntos Exteriores, la UNESCO i entitats que actuen contra el racisme en la polèmica. Cal dir que moltes dades són tergiversades per la premsa, dient-se que el boiximà s’exposa com un animal, per exemple. El boiximà, però, es manté en l’exposició permanent del Museu, que rep una allau de visitants l’any 1992, amb 70000 persones, el seu màxim històric de visitants anuals.

 

El 1997 es reactiva la polèmica, i finalment Joan Solana, que continua essent l’alcalde, decideix retirar el boiximà de l’exposició permanent, així com les altres restes humanes de la Sala de l’Home, ja que no es considera que el boiximà sigui diferent de les altres restes humanes.


És a partir d’aquest moment que es comença a demanar, també a nivell internacional. que es vagi més enllà i es repatrïi el boiximà a la que se suposa és la seva terra d’origen. L’any 2000, ja amb un nou ajuntament a la ciutat, i amb Pere Bosch com alcalde, es dóna de baixa el boiximà del Museu Darder i es trasllada al Museo Antropológico Nacional de Madrid, on procedeixen al seu desmuntatge, preparant-ne les poques restes òssies (crani, braços i cames) per a ser traslladades a Gaborone, capital de Botswana, on són enterrades en un parc durant una ceremónia multitudinària.

 

El codi d’ètica professional de l’ICOM (International Council of Museums) ja tenia en compte els casos d’exhibició de restes humanes en museus, i la seva retirada si l’exhibició es considerava incorrecta, així com la seva repatriació en cas que els seus descendents en reclamessin les restes. Però aquest, evidentment, no era el cas de Banyoles.


Més informació:

  • A la Biblioteca del Museu Darder es poden consultar dos llibres escrits arran de la polèmica del boiximà:

                - The return of El Negro. The compelling story of Africa’s unknown soldier, de Caitlin Davies (2003).

               -  El Negre i jo, de Frank Westerman (2006). Versió en català de l’original en holandès “El negro en ik” (2005).

  • La pel·lícula “Man to man” (Regis Wargnier, 2005) explica la història real d’un científic anglès que porta una parella de pigmeus a l’Anglaterra victoriana per a estudiar-los. Pot servir per entendre una mica millor la manera de pensar de l’època en relació a grups humans com els boiximans o els pigmeus.
  • A la pàgina web de Survival es pot conèixer més coses sobre els boiximans i quins són els seus problemes a Botswana.