Igual com Atapuerca o Talteüll, el nom de Serinyà apareixerà sempre lligat a la prehistòria. El fet d’acollir un dels complexos paleolítics més rellevants del sud-oest d’Europa, amb tot, no ha de suposar un demèrit per a la resta d’etapes de la població, malgrat ser més modestes des del punt de vista acadèmic i, en general, menys conegudes. Serinyà té una gran història, i edificis com el castell de Teià, l’església de Sant Andreu, la torre de l’Hereu o el pou del glaç en són testimoni.
Justament l’any 2019, durant les obres de millora i habilitació d’una rotonda a la carretera C-66, a l’entrada de la població, es va documentar un jaciment del segle I aC. Aquesta, però, no era la primera vegada que es recuperaven restes romanes al municipi. Les excavacions a les coves del Reclau i a les cavitats de la Margenera ja havien permès trobar alguns materials d’aquesta cronologia, si bé sempre en poca quantitat i difícils d’interpretar. Tot indica que els vells abrics s’havien utilitzat com a refugi temporal i, puntualment, com a amagatall, tal com sembla demostrar el conjunt de monedes de plata ocultat al Reclau Viver entre la fi del segle III i l’inici del II aC, just a l’inici de la dominació romana.
A principis dels anys vuitanta del segle passat, diverses prospeccions efectuades per un equip catalanobritànic en diferents camps del terme municipal van tenir com a resultat la recollida en superfície d’alguns materials tardoibèrics i romans, que semblaven confirmar l’existència d’algun tipus d’habitat o hàbitats a l’entorn. L’afectació de dos d’aquests camps per les recents obres de la carretera ha permès, finalment, conèixer parcialment un d’aquests jaciments, situat a tocar de Can Sala.
Les excavacions van treure a la llum quatre sitges d’emmagatzematge, un retall de funció incerta i les restes de dos murs. En total, es van recuperar 3268 fragments de material, principalment de ceràmica, però també ossos, metall i peces lítiques. Entre la terrissa destaca un volum important d’atuells de tradició ibèrica, juntament amb peces importades, majoritàriament de la península itàlica i en menor grau del nord d’Àfrica i d’Ebusus (l’actual Eivissa). Totes aquestes dades ens remeten a l’existència d’un petit hàbitat de filiació indígena, potser de caràcter unifamiliar, dedicat a l’explotació del territori immediat. Un jaciment modest que, tanmateix, ens ajuda a comprendre millor la romanització del Pla de l’Estany.