Potser alguns dels lectors recordareu que, en una de les parets de la sala de paleontologia del vell museu arqueològic, hi penjava la còpia de polièster d’un esquelet de rinoceront etrusc. El fòssil original s’havia descobert al complex d’Incarcal (Crespià) l’any 1994, en una de les visites esporàdiques que l’equip de paleontòlegs feia a l’indret, pertanyent a una pedrera. Els treballs extractius del material calcari del subsol havien deixat un front obert d’excavació, del qual en sobresortien alguns ossos. Res feia pensar, tanmateix, que aquelles restes malmeses correspondrien a un rinoceront adult en connexió anatòmica, és a dir, amb els ossos encara articulats en la seva posició natural.
Tot i que el complex paleontològic d’Incarcal és conegut sobretot per les restes fòssils acumulades en el rebliment d’antigues dolines de col·lapse, els materials calcaris on aquestes es formaren, d’uns dos milions d’anys d’antiguitat, també contenen restes, particularment de fulles i, més rarament, de vertebrats.
El rinoceront etrusc (Stephanorhinus etruscus) era una espècie que va viure principalment a l’Europa mediterrània fa entre tres i un milió d’anys. Era de morfologia esvelta i de dimensions més reduïdes que els actuals rinoceronts blancs i negres, amb els quals no està emparentat. Al musell hi tenia dues banyes, que no s’han preservat al no ser òssies, sinó de ceratina. S’estima que l’exemplar d’Incarcal tenia un pes d’uns 1.200 quilos.
El delicat estat de conservació dels ossos va fer que durant molts anys les restes del rinoceront no poguessin ser exhibides. Amb la inauguració de la nova permanent del museu, però, es va decidir fer un esforç per intentar exposar l’esquelet original. Finalment, després d’una llarga restauració i de la fabricació d’un suport a mida, avui és una de les peces estrella de l’exposició. Us convidem a venir-lo a conèixer.