La tria d’aquesta peça ha estat influïda per la visita a Banyoles d’un exemplar jove de voltor fa algunes setmanes, la primera cita de què es té constància a la nostra comarca, segons el conegut naturalista Josep M. Massip.
La importància d’aquesta “visita” (el voltor va ser vist a Corts i a la Urbanització del Puig de la Fontpudosa) és deguda a que la seva distribució a Catalunya es limita al Prepirineu meridional (Montsec i Boumort) i als ports de Beseit. Tot i que es tracta d’una espècie sedentària, els joves i immadurs no reproductors solen volar de forma erràtica o de dispersió, i aquesta seria la causa de l’arribada d’en Martirià (nom que se li va posar al voltor, que es va portar als Aiguamolls de l’Empordà, on es pretén fer un canyet per a voltors).
El voltor viu en zones muntanyoses, nia en colònies i pon un únic ou per parella. Els joves es distingeixen dels adults pel color del collar de plomes, ja que és marró en els joves i després es torna ocraci pàl·lid. Quan vola ho fa sense moure gairebé les ales. Difícilment es pot confondre amb cap altre ocell. S’alimenta de carronya, fet pel que en alguns llocs es fan canyets (llocs on es pot portar el bestiar mort, del que s’alimenten aquests animals, eliminant alhora el que d’altra manera es converteix en un residu problemàtic).
L’exemplar que es troba dissecat al museu prové de fora de Catalunya. Es tracta d’una donació de 1992, feta per Xavier Lloveras, de Canet de Mar. L’exemplar havia estat caçat durant els anys cinquanta per un familiar seu, a Sòria, i des de llavors havia estès els seus gairebé dos metres d’envergadura (està naturalitzat amb les ales obertes) en el menjador de la casa familiar. Cal dir que, per sort, actualment no seria possible matar i dissecar un voltor (ni moltes altres espècies animals), per la protecció legal que, per sort, s’aplica. D’aquí la importància de poder recuperar peces antigues, sobretot si estan en bon estat, com aquesta, i ben naturalitzades.
L’exemplar del museu és també un individu jove, com hem dit naturalitzat amb les ales obertes, i col·locat sobre un tronc tan bonic com pesat.
Georgina Gratacós i Teixidor
Conservadora del MDHN