L’any 1944 durant una campanya d’excavació a la cova dels Encantats de Serinyà, una cavitat que s’obre al cingle de la Margenera per damunt del riu Ser, els professors Lluís Pericot i Joan Maluquer de Motes varen fer un descobriment espectacular.
Dins d’una tomba excavada en el sediment polsegós de la cova i coberta per blocs de calcària hi varen trobar les restes d’un esquelet adult, en força mal estat. Entre els ossos humans varen recuperar part de l’aixovar funerari del difunt : una tassa de ceràmica amb una nansa alta en forma de destral, decorada amb una franja de rombes excisos que duien un punt imprès al seu centre.
Aquesta peça, que s’exposa a la sala de neolític–bronze del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, és un vas ceràmic característic de l’inici del món celta al sud-oest d’Europa, un moment conegut com a edat del bronze recent, que podem situar entre el 1200-1100 aC.
Coneixem pocs jaciments amb materials arqueològics similars, encara que els referents més exactes els trobaríem en algunes coves del Llenguadoc Oriental (cultura de St. Vérédème) on es coneixen enterraments de la mateixa època amb aixovars on apareixen tasses de terrissa idèntiques, decorades també amb la tècnica de l’excisió.
En aquesta època el ritu de la incineració total dels cadàvers i el dipòsit de les seves cendres dins d’urnes de ceràmica, que s’enterraven en camps a l’aire lliure, no s’havia implantat del tot. Això explica que en aquesta fase cultural encara s’utilitzés el sistema tradicional de la inhumació dins d’una cova com a ritu funerari preferent.
Pocs anys després, entre el 1100-700 aC, ja en l’edat del bronze final plena, ens arribaren a la comarca els primers pobles celtes, procedents de la zona del Rhin i després d’haver travessat el Llenguadoc, el Rosselló i l’Alt Empordà. Al Pla de l’Estany es coneixen veritables enterraments amb urnes cineràries a les coves de Pau III i del Reclau Viver (Serinyà) o a la de les Encantades de Martís (Esponellà), que ens testimonien el seu pas.