Les restes òssies humanes són un dels elements més comuns en els museus d’arqueologia, perquè sovint les seves vitrines es nodreixen d’aixovars funeraris recuperats, juntament amb els esquelets, de les diverses classes de tombes que es feien servir durant la prehistòria.
A la sala de neolític-bronze del Museu Arqueològic Comarcal s’hi mostren diversos cranis humans que, segons el diari d’excavacions del Dr. JM.Corominas, es varen trobar sobre una repisa rocosa dins de la cova de les Encantades de Martís (Esponellà), possiblement en un context del neolític final (3400-2700 AC) o del calcolític (2700-2200 AC).
Ja des de finals del neolític antic i principi del mitjà (4900-4100 AC) a Catalunya es comencen a trobar coves sepulcrals especialment concebudes per a realitzar-hi enterraments col.lectius de la comunitat, com seria el cas de la cova dels Avellaners a Cogolls (Les Planes d’Hostoles) o la de Mariver a Martís (Esponellà).
Serà però a partir del neolític final-calcolític i de l’edat del bronze antiga-mitjana (2200-1200 AC) quan aquestes pràctiques funeràries es faran molt habituals, ja sigui dins de coves o de dòlmens, fins que desapareixen amb la introducció del ritu de la incineració per parts dels pobles celtes durant el bronze final (1200-700 AC).
Els grups humans es decanten pels enterraments col·lectius (individuals successius, múltiples puntuals o successius) quan les societats en què viuen estan encara poc jerarquitzades o molt emparentades entre si, de manera que prefereixen enterrar la major part dels seus components en sepultures de gran cabuda i no només els membres més rellevants o coneguts en tombes individuals.
Moltes vegades rebien un tractament posterior de redució dels cadàvers, normalment per tal d’aconseguir nou espai a la sepultura. Aquestes reduccions es feien apilonant o empaquetant les restes principals de cada individu (crani, ossos llargs, etc) i desant-les en les racons més profunds dels dòlmens o de les coves.